 |
| Lluís María Xirinacs Plaça Sant Jaume any 2000 plantada diaria per la Independència |
CONFERÈNCIA
"POLÍTICA
I DEMÒTICA”
LLUÍS MARÍA XIRINACS
PONENTS:
ROSER VECIANA OLIVÉ
NÚRIA
ROIG ESTEVE
LLOC: CAFÈ
DE L’ÒPERA
Data:
Dimarts 6 de novembre
PONÈNCIA:
A càrrec de: Roser Veciana Olivé.
Roser Veciana Olivé.
Activista
pels drets humans individuals i col•lectius: moviments de base feminista,
veïnal i ecologista.
Treballà
en àrees de Salut Mental: psiquiatria comunitària (1980-1992).
Diversitat
familiar: Associació Ekre@
Formà
part de la candidatura Els Verds. Regidora de Drets Civils a l’Ajuntament de
Barcelona (1999-2003).
Membre
de Germanies, secció de la Fundació Randa – Lluís M. Xirinacs: Tasca en el
vessant pedagògic impartint Tallers de Diàleg i Consens i col•laborant en actes
de diversos àmbits de la Fundació.
Núria Roig Esteve.
Llicenciada
en Filologia Catalana i en Filosofia i Ciències de l’Educació.
Mestra
de Català a EGB (1975-1996). Professora de Llengua Catalana i Literatura al
Primer Cicle d’ESO (1997-2013).
Estudis
de Globàlium, el Model filosòfic de L. M. Xirinacs. Inici: 2000- 2001.
Coordinadora voluntària de la Fundació Randa – Lluís M. Xirinacs.
Participació en l’Assemblea de Catalunya (anys
70) i actualment a l’ANC, formant part de la base a les Territorials corresponents.
Document base: POLÍTICA I DEMÒTICA de
Lluís Maria Xirinacs
 |
| LLuís María Xirinacs vaga de fam i plantada diària, 1975 davant de la presó Model per l’amnistia dels presos |
Els alemanys estan contínuament
inventant paraules noves. Diuen que això afavoreix el pensament filosòfic. Els
francesos no suporten la introducció de neologismes. Diuen que enterboleixen el
llenguatge clar i distint. Potser els catalans podríem ocupar un terme mig i
permetre’ns d’inventar-ne algun. Jo avui proposo la introducció d’un nou mot,
que de fet ja existeix en els diccionaris, però al qual vull donar un
significat més estricte. Ja sé que no tothom qui vol pot introduir, en el feix
de costums que és un idioma, un nou mot amb èxit popular. Els costums varien
molt lentament. Poso tres exemples de neologisme triomfant: “Superar-se”, tal
com s’usa popularment avui és d’origen hegelià, “acomplexar-se” és d’origen
freudià i “alienació” d’origen marxià. Esdevenen vives les paraules noves si
encerten a anomenar millor realitats vives mal anomenades.
La nova paraula és “demòtica”, que no
cal confondre amb “domòtica” o informatització de la llar, treta de la paraula
llatina “domus”. Ací, “demòtica” ve de “demos”, paraula grega que significa
poble. Tant el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans com el de
l’Enciclopèdia catalana ens la defineixen com a adjectiu femení referent a cosa
del poble, que pertany al poble, que és popular. Joan Coromines, amb la seva
proverbial meticulositat ens explica que és paraula culta i tardana. El primer document
conegut en el qual apareix és de 1868, amb el títol de “Diccionari Suplement de
tots els diccionaris publicats fins ara de la Llengua Catalana”, escrit per una
Societat de Literats i revisat per A. Costa. L’editorial fou l’Espasa que ja
era fundada per aquells temps.
¿Per què vull donar èmfasi a aquesta
paraula? Perquè vindria a anomenar una realitat important que ha estat
ocultada, marginada i reprimida durant més de dos segles i que cal urgentment
rehabilitar. No és la primera vegada que en parlo. “Demòtica”, si és allò
referent al poble, es fa necessària en paral•lel a l’altra paraula que
encapçala aquest article, la paraula “política”, l’ús de la qual és plenament
acceptat. Tothom sap que és un polític, fer política, una decisió política,
economia política, la “classe” política.
Tant com avui dia n’és de desprestigiat
el contingut, n’és de prestigiat l’ús sociolingüístic. En totes les societats
occidentals, autoanomenades democràtiques, s’hacavat un fossar entre el poble i
els polítics. Cabalment ara que l’Estat espanyol accedia a la democràcia!
Aquest desprestigi ha anat creixent poc a poc i ve de lluny.
Així com els romans distingien el
Senat i poble, “Senatus populusque romanus” (el Senat i el poble romà) així els
grecs distingien la política i poble, “polis kai demos” ( la política i el
poble). He triat l’arrel grega “demos” de poble per similitud amb la paraula grega
“polis” de política. La gent sap molt de grec sense saber que en sap. Tothom
usa la paraula d’origen grec “política” sense creure’s saber grec. Doncs també
pot tothom avesar-se a dir “demòtica” sense complexos. Com que els polítics veten l’ensenyament del grec a
l’escola l’anirem aprenent al carrer.
A Grècia “polis” era la política, no
la comunitat humana municipal. En la nostra gran ignorància “il•lustrada” ens
creiem que polis, del grec, o ciutat, de “civitas” llatina, és la comunitat
humana d’un territori. El transport metropolità, l’àrea metropolitana, la metròpolis
(la mare de les “polis” en grec), la gran ciutat, la ciutat de Girona (mai no
es diu el poble de Girona), tot ens sembla que fa referència a la comunitat
humana d’un municipi o supermunicipi. I, en el fons, no és així. S’ha
interposat una perversió del llenguatge que ofusca la ment i castra l’acció.
A tots els pobles antics, les
comunitats basades en el parentiu es deien “natio” en llatí i “genos” en grec.
El conjunt de les nacions de nacions del mateix origen o tronc, llars, barris ,
municipis, comarques, etc. formaven el “populus”, el “demos”, meravellosament
vertebrat en el seu interior. Apte per a resistir les majors agressions.
Fins ací encara no apareixen ni la
ciutat ni la política. Aquestes entren en escena quan, per conveniència
econòmica o de defensa, “nationes” o “genoi” de diferents orígens o troncs
pacten una unió confederal entre elles a nivell, no popular, no de base, ans
oficial i es doten d’un Estat, d’una autoritat conjunta que fins a aquell
moment no els feia falta.
Això constitueix la ciutat per damunt
del poble compost de nacions, la política per damunt de la voluntat popular o
“demòtica”. És curiós que la unió de dona i home en una llar, provinents ambdós
per llei antiincest d’orígens o troncs mútuament allunyats, genera un parentiu
estrany, artificial, no gens natural o nacional que precisament pren el nom de
polític. ¿Havíeu pensat mai per què parlem de pare polític quan ens referim al sogre
o de fill polític si parlem del gendre? La política és una relació extra i supracomunitària,
extra i suprapopular. Política i demòtica són dues coses essencialment
diferents. Ciutat i poble també. Ara equivocadament la ciutat és un poble més
gran i prou. En el fons no és així.
En els temps de la Il•lustració, del
liberalisme, del racionalisme, de la modernitat, de la Revolució Francesa, un
corró infame passa per damunt del poble de nacions i massifica, redueix a la
homogeneïtat els individus, les llars, els municipis, les comarques. les
regions, les nacions, etc. Tots formem una pasta uniforme: “les citoyens de la
patrie”: cinquanta milions. Ja Grècia es queixava de la massificació: “plethýs”
en comptes de “demos”. I caigué la democràcia grega. També Roma es queixava de
la mateixa massificació que el poder polític exercia sobre el “populus” fins a
convertir-lo en “plebs”. Però on el fenomen ha esdevingut generalitzat és en el
model occidental actual de societat. En cada municipi, la hipertròfia de la ciutat,
de la política ha destruït el poble, el “demos”. Ja ni se sap distingir entre
àmbit social oficial o polític i àmbit social popular o públic. La política ha
fagocitat el poble. I a allò que és de l’Estat se li diu públic o nacional:
empresa pública en comptes d’empresa estatal, document nacional, escola
pública, nacionalització de la xarxa de ferrocarrils, televisió pública, nacionalitat
en el passaport en comptes de ciutadania, sanitat pública, etc. A això que no és
públic ans és oficial, no se li oposa allò que és realment públic, popular,
demòtic. Se li oposa l’àmbit privat format d’una gran massa amorfa, estandarditzada,
d’individus clònics, des del punt de vista social, als quals es consulta
“democràticament” un a un i per separat en eleccions i referèndums. Mai no es
vol permetre una informació no políticament correcta, no oficial, ans
autènticament pública, responsable, sobirana, independent. La mateixa cosa cal
dir del debat públic, de l’opinió pública, de les decisions públiques, de les
accions públiques, no oficials, que no han d’ésser censurades per interessos
polítics. No hi ha vida verament democràtica. Alguns individus privats, amos de
l’Estat autoritari, han fabricat des de l’Estat un àmbit privat massificat amb
el que s’han aliat contra la vida del poble, la vida verament pública i
democràtica.
L’individu s’ha idiotitzat, ha
esdevingut malalt crònic d’autisme, ha perdut la seva dimensió comunitària.
L’Estat s’ha inflat i ha esdevingut crònicament endogàmic, talment un monstre
Leviatan devorador del poble.
Com que tot això no m’agrada gens,
com que cal salvar de l’estat de coma el poble, fa anys que vaig abandonar la
política i vaig decidir de dedicar-me a la demòtica.
No sóc polític. Sóc demòtic. I, sense
moure’m ni un pèl del territori públic de la demòtica més estricta, exigeixo
als individus estrictament privats que s’afanyin a desplegar la seva dimensió
comunitària atrofiada i dimissionista i als endogàmics poders oficials de
l’Estat que s’afanyin a replegar la seva dimensió comunitària hipertrofiada i
abassegadora.
Lluís M. Xirinacs. 24.6.2000
Més
informació a www.lluismariaxirinacs.cat/wp dins l’apartat “Política i demòtica”.
DOCUMENTAL
Xirinacs, de
l’amnistia a la independència
Fundació Catalunya. 2001. Realització:
Lala Gomà. Guió: Xavier Montanyà.
Col•laboració de la Fundació Randa –
Lluís M. Xirinacs i altres persones i entitats.
En finalitzar la xerrada, les ponents
Roser
Veciana Olivé i Núria Roig Esteve, obriràn el debat,
plantejant totes les opinions o interrogants que sorgeixin sobre el tema en
qüestió.
Us hi esperem!!!
Com arribar-hi:
CAFÈ DE L'ÒPERA
LA RAMBLA, 74 Barcelona
(Davant del Gran Teatre del Liceu, a poca distància de la Plaça de Catalunya)
“El cafè de l’Òpera”, està situat a La Rambla, nº 74, en el bulevard més famós de Barcelona, davant el gran Teatre del Liceu i a molt poca distància de la Plaça de Catalunya. És una cafeteries històrica, local confortable, emblemàtic, amb glamur i solera, on s’hi poden tenir tertúlies en un ambient tranquil, fer-hi conferències i gaudir, si es vol, d’un sopar informal, en ple cor de la ciutat.
Les comunicacions i accessos són excel•lents. Davant mateix hi ha la boca del Metro “Liceu” L3, línia verda i diverses línies d’autobusos. A la veïna Plaça de Catalunya hi ha el Metro “Plaça de Catalunya” L1, línia vermella, diverses línies d’autobusos, les línies de “Rodalies Renfe”, l’estació de “Ferrocarrils de la Generalitat” i el servei nocturn d’autobusos. A la mateixa plaça també hi trobareu un Parking públic de fàcil accés.
Millor ubicació impossible!!!
Us hi esperem!!!
Mòbil per a confirmar l’assistència o per a qualsevol consulta: 654 113 551
Montse Guardia.
GRUP PSICOGNOSIS SOCIAL –GPS
No hay comentarios:
Publicar un comentario